Fa tres anys, el dia tretze de gener del 2019, vaig sortir a córrer abans d’anar a treballar. De repent, sense saber com, un fort dolor a l’esquena em va paralitzar completament, com si m’haguessin apunyalat amb un ganivet pel darrera. Desprès de dies de passar molt de dolors vaig tenir el resultat de
la ressonància: fractura de la vèrtebra toràcica T8. Una fractura vertebral? Amb 25 anys? Sense haver-me caigut? El meu cap anava a mil revolucions per minut buscant el perquè de tot allò. Efectivament, vaig quedar-me força temps sense poder fer esport, estirada al llit i veient com la meva vida que, fins llavors,
havia girat tan al voltant de l’esport, es col·lapsava i es desmuntava de cop com si d’un castell de cartes es tractés. Al cap d’un temps, em vaig fer una densitometria (aquella prova que es sol fer a la gent anciana per a poder veure la qualitat dels ossos): osteoporosis greu. Ja estava. Ja teníem el perquè de tot plegat.
La osteoporosis, per qui no ho sàpiga, és una malaltia crònica que consisteix en una disminució de la densitat de la massa òssia, de manera que els ossos es tornen més porosos, augmenta el número i la mida de les cavitats que existeixen al seu interior , són més fràgils, resisteixen pitjor els cops i es trenquen amb major facilitat. És una malaltia molt freqüent en la gent gran, ja que els estrògens i la testosterona tenen una funció molt important en el manteniment dels ossos i amb l’arribada de la menopausa/infertilitat masculina els estrògens i la testosterona disminueixen.
Dins de l’àmbit esportiu, cada cop hi ha més noies i també nois que també pateixen aquesta malaltia. La explicació recau en els estrògens i en la testosterona, aquestes hormones formades a partir del greix corporal i que són tan interessants. Doncs bé, com comentàvem en l’article del mes passat, els trastorns de la conducta alimentaria o bé les restriccions calòriques que a vegades desafortunadament estan presents en les esportistes provoquen un dèficit energètic al nostre cos. Com que l’estem sometent a condicions “extremes”, decideix guardar tota la energia que pugui per a “sobreviure” i deixa de banda altres funcions bàsiques com la reproducció (tenir fills), traduïnt-se en una baixada dels estrògens i testosterona i conseqüentment, ens quedem sense menstruar (en les dones) i els ossos es comencen a descalcificar provocant una osteoporosis (ja hem dit abans lo important que eren els estrògens i la testosterona pels nostres ossos).
Aquesta situació és pot veure accentuada si, a més, practiquem un esport que no té impacte, ja que s’ha comprovat que el impacte regulat és un estímul per a la calcificació. Per això en l’esport on hi ha més esportistes amb osteoporosis és en el ciclisme, on el impacte amb el terra és nul. El cas més cridaner és el del ciclista anglès Crhis Boardman, que va abandonar el ciclisme als 32 anys víctima de la osteoporosis. També ens trobem exemples en altres esports com el running, on degut a la obsessió de pesar menys i estar més prim per poder córrer més lleuger i ràpid, s’han donat casos de fractures, com en la maratoniana Anna Boniface, que es va aprimar fins a quedar-se sense greix per a poder mantenir la seva marca de 2:37 en la marató de Londres.
Revertir la osteoporosis és difícil i llarg, però no impossible. Al final, lo principal és intentar tornar a tenir una reserva d’estrògens adequada i això només es pot fer de dues maneres: o bé de forma artificial a base de fàrmacs (estrògens, suplements de calci i vitamina D i fixadors del calci) o bé de forma natural (millorant la alimentació/superant d’alguna manera el trastorn alimentari, incrementant la ingesta de calci i vitamina D amb els aliments així com el omega3 i els greixos per poder fabricar estrògens i començant a practicar de forma moderada i progressiva activitats amb mínim impacte com caminar o córrer molt suau).
Superar la osteoporosis porta implícit superar el trastorn alimentari. Porta implícita una lluita diària feixuga però imprescindible si volem continuar gaudint d’allò que tanta vida ens dona: l’esport.
Comments