Des de fa més de 60 anys, la prova d’esforç ha estat sempre una eina de diagnòstic mèdic tant en el camp de la cardiologia com en el de la pneumologia. Al llarg del temps, s'hi han anat afegint possibilitats d'estudi a aquesta prova, de manera que actualment el seu ús està àmpliament estès a la medicina esportiva i, per extensió, a la valoració funcional de esportistes de qualsevol nivell.
pot definir la prova d’esforç, per tant, com un procediment no invasiu que proporciona informació de caràcter diagnòstic sobre el funcionament cardiopulmonar i evalúa la capacitat individual per realitzar exercici dinàmic. A partir d'aquí, segons l'especialitat mèdica de la que es tracti, se li podran donar les aplicacions que es vulguin (cardiologia, pneumologia, medicina esportiva, medicina laboral, etc.), però mai no perdrà la seva caràcter diagnòstic, fins i tot en realitzar-la a persones presumptament sanes (com els esportistes), ja que constitueix una peça essencial del arsenal preventiu per a la detecció de cardiopaties ocultes i altres causes que puguin limitar o contraindicar la pràctica d'exercici físic. Per tant, amb independència de la finalitat de la prova d’esforç, aquesta ha de ser realitzada en un espai amb l'equipament bàsic i el personal adequat per garantir en tot moment la seguretat del subjecte que realitza la prova.
En el camp de la medicina esportiva, la prova d’esforç ens és útil per a valorar la capacitat individual per realitzar exercici dinàmic, valorar les respostes de diferents sistemes a l'exercici (cardiocirculatori, respiratori, metabòlic, etc.), obtenir dades d'utilitat per a la millora del rendiment, obtenir dades per a prescriure exercici de forma individualitzada, valorar l'estat de salut general del subjecte i, si escau, detectar anomalies no conegudes que poguessin limitar o contraindicar la pràctica d’exercici. També ens permet valorar el comportament de certes patologies en relació al esforç (pacients amb cardiopaties, hipertensió arterial, patologies musculars, malalties respiratòries, etc.) i diagnosticar patologies directament lligades a l'esforç (per exemple, asma induïda per l'exercici).
A més a més d'aquestes finalitats, la prova d’esforç s'ha de fer sempre en esportistes assimptomàtics, majors de 35 anys i amb dos o més factors de risc, com a valoració de l'aptitud per a la pràctica esportiva i esportistes asimptomàtics menors de 35 anys amb antecedents familiars de mort sobtada inexplicable relacionada amb l'exercici familiars de primer grau joves.
L’esportista que ve a fer-se la prova haurà de ser informat sobre la importància d’aquesta, la seva utilitat, la metodologia que cal seguir i els riscos que comporta. En aquells pacients que estiguin prenent alguna medicació caldria valorar la possibilitat de suspendre-la prèviament a la realització de la prova, ja que podria influir en el resultat. El pacient no podrà menjar ni prendre cafeïna a les 3 hores prèvies a la prova, però la prova no es podrà realitzar després d'un dejuni prolongat. En cas de ser fumador, es recomana no fumar des de 3 hores abans de la prova i es recomana evitar l'activitat física intensa o l'exercici poc habitual les 12 hores anteriors.
Els riscos de la prova estan relacionats amb l'estrès en què és sotmès el cor. Les contraindicacions de les proves es classifiquen en absolutes (impliquen la impossibilitat de realització de la PE) i relatives (impliquen una valoració individualitzada per part del facultatiu sobre la idoneïtat de la seva realització, considerant els pros i els contres de la seva realització per a l'esportista o pacient).
La prova d’esforç ofereix una oportunitat única per valorar simultàniament les respostes dels sistemes cel·lulars, cardiovascular i respiratori en una situació d'estrès controlat, pel que és necessari mantenir constants les condicions ambientals en què es realitza en funció de la finalitat del diagnòstic. Si es vol veure com s'adapta l'esportista a la càrrega de treball, serà important que aquestes condicions siguin el més estàndard possible. Si es vol comprovar com s'adapta l'esportista a les condicions en què es desenvoluparà un esdeveniment esportiu determinat, llavors serà convenient que les condicions puguin ajustar-se a les que es troben durant el desenvolupament de la competició.
Dos són els paràmetres fonamentals que aporta la PE: la FCmàx i la càrrega màxima (VMA o PMA). A més, diversos estudis han trobat una correlació entre el percentatge de VO2 i la FCmáx, cosa que permet expressar les intensitats de treball segons els dos paràmetres. En establir intensitats d'entrenament es parteix d'aquests valors. La concentració de lactat (mmol/l) i el VO2 són altres paràmetres també obtinguts segons el protocol utilitzat que, principalment el primer, ajuden a caracteritzar els diversos tipus d’entrenament. A partir dels valors màxims obtinguts i de l'estimació dels umbrals, poden proposar-se les intensitats de treball per a les diferents àrees funcionals.
En resum, la prova d’esforç en medicina esportiva és una prova que ens permet valorar la salut cardiovascular dels nostres esportistes a la vegada que ens permet determinar els seus valors fisiològics que ens ajuden a establir les seves zones de treball i conèixer com funciona el seu metabolisme per a poder incidir en la millora del seu rendiment esportiu.
Dra. Lidia Puyals Boix
Metge general. Màster en medicina de l’esport.
Fundadora de Endurancelab La Seu. Centre de medicina esportiva.
Col. Num. 2505315.
Comments